innovación

This tag is associated with 3 posts

Bilbo Baggins, profes de secundària i renovació pedagògica

Després d’uns anys de dedicar-me a aquest ofici, he arribat a la conclusió que la figura que millor ens identifica als profes de secundària com a col·lectiu és … la dels hòbbits del senyor dels anells.

Si no saps de què va la història (la dels profes de secundària o la del senyor dels anells) no cal que continuïs, no entendràs res de res.

.

bilboCom en Frodo, ens trobem de cop i volta transplantats a un món ple d’incerteses i angoixes, del que no sabem res, i se’ns demana que prenem partit en una lluita milenària de la qual no sabíem res fins ara (la de la renovació pedagògica), i no només això, sinò que se’ns demana que liderem aquesta lluita. Tothom al nostre voltant admet que els poders de Sàuron han esclafat els esforços dels homes, els nans i els elfs. Tots ells més poderosos que nosaltres. Armats amb coneixements de pedagogia i de didàctica, llarga experiència o discursos engolats. Tothom sembla tenir clar que nosaltres, uns homenets petitons de peus peluts i amb les úniques armes d’una llicenciatura, de la bona intenció i la bona fe semblem, a priori, un simple esmorzar per a Mórdor. I tot i això, seguim.

.

Al llarg de l’aventura, pesquem en converses en veu baixa noms d’antics herois èlfics, però les cançons que narraven les seves gestes semblen haver-se perdut en el temps: Montessori, Freire,… antigues melodies màgiques, plenes d’esperit, que només es canten en les fondàries més ocultes dels boscs dels elfs, vetades als hòbbits com nosaltres. Melodies d’un so diferent, genuí i etern, que parlen de llibertat i alegria, al costat de les quals les cançons dels hòbbits “Flipped Classroom”, “TIC/TAC” i “Competències Bàsiques” semblen receptes de cuina o cançons de taverna.

.

Sabem també que aquest no és el primer cop que s’intenta derrocar Sàuron. Antigues llegendes descriuen la història d’un passat llunyà, d’una era anterior a la nostra (durant la República?) en què es va lliurar una batalla gloriosa (l’escola progressista) que, encara no sabem ben bé perquè, es va perdre, i ara els antics combatents miren de fer la viu-viu cadascú per la seva banda. Descobrim un món poblat de diferents éssers ambivalents, companys de camí: nans capaços de tot per un company, però que només volen tornar a les seves mines, elfs de llum pura i resplendent que decideixen abandonar en naus lluents aquest món en el que nosaltres lluitem, humans cobejosos de poder i conscients de la seva derrota. En fi. Sindicats, pedagogs, professors universitaris, formadors de professorat, responsables de serveis educatius, i polítics.

.

Per alguna estranya raó, ens ha tocat a nosaltres, els hòbbits de peus peluts, reunir tots aquests éssers de nou per a presentar la batalla definitiva (?) contra Mórdor. Formar la Comunitat de l’Anell. Però sabem que no podem recolzar-nos del tot en ells.

Sabem que arribarà un moment en què cadascú anirà a protegir la seva terra mentre nosaltres continuem sols cap a Mórdor, amb l’estrany sentiment de no ser ni els més forts, ni els més preparats, ni els més adequats per a l’empresa. Amb l’inquietant sensació d’estar assumint un repte per sobre de les nostres capacitats. Encalçats per Gòllums, individus que en algun moment eren profes, però als que el poder de l’Anell ha anat desgastant.

.

I mentre es lliuren batalles terribles i mediàtiques a l’altra banda del món, ens tocarà a nosaltres assumir la tasca real a les terres de Mórdor, que ocupa poques pàgines en els annals de la història, però que és la que decidirà de debó.

No tinc gaire clar què és l’Anell. Una cosa que ens fa invisibles i ens protegeix, però que alhora ens fa caure sota el poder de Mórdor, i que hauríem de destruir si ens volem salvar. Potser és el llibre de text.

I bé, la veritat és que, com Bilbo Baggins, encara que tornem a la Comarca, siem on siem ja mai més serà com abans. Quedarem connectats i enyorarem sempre més aquesta lluita, que donarà regust a cada pastisset amb melmelada.

.

.

Anuncis

Déjame solo, Joe. ¿Un modelo heroico para la innovación educativa?

Desde las más variadas esferas se repite hasta la saciedad que es necesaria la innovación educativa. Que los profes tenemos que leer, tenemos que escribir, comunicar e investigar. Lo que pasa que esta propuesta buenista acaba llevando a heroicidades de dudosa productividad y escandalosa injusticia.

Por eso, la innovación, las heroicidades y Tina Turner se citan en el artículo que este mes de marzo publico en la columna “Entre los Umpa-Wampa” en Cuadernos de Pedagogía.

Déjame solo, Joe

Admitámoslo. En ocasiones nos puede la épica.

Hartos de un sistema en el que todo(s) avanza(mos) lento, algunos se lían la manta a la cabeza, y a base de horas, esfuerzo, creatividad, sacrificio y, de nuevo, más horas -impagables e impagadas- se asoman al otro lado del horizonte educativo. […]

La falta de una visión institucional para impulsar el rol innovador de los docentes ha consolidado este modelo heroico low-cost sin que, por el momento, nadie parezca darse por enterado de lo que un cálculo honesto desvela: no tenemos (ni tendremos) suficientes héroes. […ACCEDER AL ARTÍCULO COMPLETO…]

)

Algunos no íbamos para profe

Vamos a ser francos: algunos no íbamos para profe. Nuestro proyecto profesional (si lo teníamos) pasaba por laboratorios universitarios, orquestas sinfónicas o galerías de arte. Para eso habíamos ido a la Universidad. A usar el cerebro. Por cosas del destino (o del bolsillo) terminamos rodeados de chavales que parecían, infundadamente, dar por hecho que sí sabíamos realmente hacer de profe. […ACCEDER AL ARTÍCULO COMPLETO…]

Así empieza el primero de los artículos (correspondiente a enero) que está previsto que publique durante este año en la columna “Entre los Umpa-Wampa” en la revista Cuadernos de Pedagogía, a los que agradezco su confianza y espacio para decir allí lo que, de otro modo, habría tenido que decir aquí, en petit comité.

¿Por qué “Entre los Umpa Wampa”? Porque la escuela es un mundo que funciona distinto. Su enigma se esconde en sus eventos más pequeños y cotidianos, que invitan a ser mirados como lo haría un antropólogo perdido en medio de una tribu extraña: la comunidad educativa.

Y bueno, casi todo lo que puede decirse lo ha cantado alguna vez alguien.

Así que si has leído el artículo no te sorprenderá que en esta primera, empecemos acompañados con una importante canción de unos grandes. ACDC.

Ala. Rock’n roll.

)

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 1.756 other followers

%d bloggers like this: