Zoriona!

Si m’he entès bé amb el traductor automàtic, Zoriona en Euskera vol dir “Alegria”.

I aquest post breu vol parlar d’això, d’alegria. Hom podria dir que l’alegria prové de la notícia que el meu primer llibre, “Aprenentatge Basat en Projectes, Treballs pràctics i Controvèrsies” ha sortit publicat en Euskera: “Proiektuetan, lan praktikoetan eta eztabaidetan oinarrituriko ikaskuntza“. No ho negaré. Hi ha una mica de Zoriona petita, de la vanitosa, que m’haureu de permetre.

Però ara vull parlar d’una altra Zoriona, la Zoriona gran. I per això necessito parlar-vos d’una persona i el procés de traducció. La Iraide Ongay és professora de Ciències i STEM a l’IES Askatasuna, a Navarra i a la Universitat de Navarra. Ens vam conèixer en una xerrada sobre ABP que vaig anar a fer allà i des de llavors hem estat intercanviant idees sobre ensenyament. Un dia, la Iraide em va dir que volia traduir el llibre a l’Euskera. Simplement, volia que el text estigués disponible en la seva llengua. Em sembla que ella ho vivia com una mena de servei personal a la seva comunitat lingüística. Correus amunt i avall, i amb la col·laboració de Rosa Sensat i del Argitalpen Zerbitzua de la Euskal Herria Unibertsitatea finalment el projecte va engegar, amb la Iraide com a motor.

I és increïble (Zoriona!) les fructíferes converses que ha portat aquest procés de diàleg de significats. Sobre què vol dir “controvèrsia” i quines són les paraules més adequades perquè s’entengui. Sobre què estem pensant quan diem “indagació” o quan diem “investigació” i per què necessitem dues paraules diferents.

La llum que la Iraide ha aportat amb la seva cura en el procés de traducció ens ha il·luminat a tots dos. Crec que ara mateix entenc millor algunes de les coses que vaig escriure. Al darrera de tot, una militància compartida de que havien d’existir, de que existien, millors maneres d’ensenyar la Ciència que estimem. I que s’havien d’explicar de manera que s’entenguessin. De fons, la generositat de la Iraide amb el seu temps.

També, diria, ha estat un acte de militància lingüística. Què voleu que us digui, que dos parlants de llengües minoritzades es conxorxin per escapar a l’acaparament lingüístic del castellà és una petita victòria. Anecdòtica i momentània, si voleu.

Crec que sempre conservaré una mica d’enyor pel procés curós de la traducció que hem estat duent a terme durant mesos, molt semblant a cuidar una planta que creix. El gustàs d’incloure notes de la traductora, perquè, de vegades, traduir entre llengües deixa petites escletxes o espais. I estimar una llengua implica oferir al lector justificacions d’aquestes escletxes: “El terme es podia traduir amb aquests dos altres termes, però s’ha escollit aquest perquè…“. Convidant al lector a plantejar-se, ell mateix, els altres textos possibles, i com aquest exercici ens ajuda a comprendre millor els significats de les coses.

I quan parlo de Zoriona, del que parlo és d’aquestes dues militàncies, imbricades en una acció sola. De com, deixant a banda lleis i tripijocs polítics i judicials, marcs curriculars per competències o sense competències, hi ha, com per sota, tot un teixit de persones formiguetes militants que fan conxorxes de manera generosa per una Ciència escolar més viva i per unes llengües més dignes.

És aquesta, la Zoriona de la que parlo. La Zoriona gran, la que val la pena. La que respiro també a espais transversals com l’EduWikilab, el Betacamp, l’EduGlobalSTEM, les #ecofemis, el LIEC UAB, Rosa Sensat, la XarxaCB…(llista que seria inacabable, i cadascú té la seva).  Zoriona de saber que aquest teixit existeix, impertèrrit a ocurrències i desídies de l’administració, i Zoriona de formar-ne part. Zoriona de saber que junts, cadascú és més que si mateix. Crec que els que llegiu aquest post ja heu experimentat també com aquesta Zoriona és un alè suplementari que fa que, de vegades, ens plantegem que potser sí.

Que potser sí, que tot és possible.

Eskerrik asko, Iraide.

======================

.I penso, potser es pot llegir el post amb aquesta versió de Lluis Llach del Poema de Martí i Pol “Ara mateix” del que poso a sota un fragment, on explica perquè Tot està per fer, i tot és possible.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.